El passat dia 12 de febrer va tenir lloc el segon concert d’aquest any organitzat per Sons Corbera. Aquest cop vam convertir la parròquia de Sant Antoni en un saló renaixentista del segle XVI, en un bell espectacle de música, cant i dansa.
El grup de flautes del Conservatori de Barcelona es va fer càrrec de la part musical, dirigit per Joan Izquierdo. Van acompanyar aquest conjunt el grup de violes de gamba i violones, dirigit per Xavier Puertas, professor de contrabaix al Conservatori de Barcelona. La part ballada va ser executada per alumnes de dansa antiga del mateix Conservatori, dirigits per Carme Bellido, i Raquel Pedreño es va encarregar de la part vocal.I també va haver-hi percussió de la mà de Cris Ballarín. Aquesta proposta es va representar per primera vegada ara fa un any al Conservatori de Barcelona com a projecte de col·laboració entre departaments, i atès l’èxit obtingut es va decidir repetir-la aquest any en cinc escoles de música i centres culturals. D’altra banda, vam pensar que seria magnífic incloure-la en el nostre cicle de concerts a Corbera.
A més de l’emoció de “jugar a casa”, aquesta vegada el concert va tenir un element que el va fer encara més especial: dinou alumnes de l’assignatura optativa de música de l’Institut de Corbera de Llobregat, dirigits per Teresa Canals, es van incorporar en algunes peces al conjunt i van contribuir a crear una massa sonora espectacular.
El repertori comprenia obres d’autors anglesos, francesos i espanyols dels segles XV a XVII i cada peça va ser acompanyada d’explicacions sobre els instruments o l’obra i del ball, de la mà dels directors.
En primer lloc, es va interpretar When Daphne from fair Phoebus did fly, una preciosa cançó anònima del segle XVI que recrea el famosíssim passatge de Les Metamorfosis d’Ovidi: Apol·lo ferit per la fletxa d’Eros (que aquest li havia llançat perquè Dafne s’havia burlat d’ell) persegueix la nimfa que fuig fins a l’extenuació. Quan ja no pot més implora el seu pare que posi fora de perill el seu honor i aquest la converteix en llorer. Apol·lo llavors l’abraça i li promet que a partir d’aquell moment serà el seu arbre predilecte i que amb fulles de llorer farà les corones que premiaran els qui aconsegueixen superar grans reptes. Aquesta història, i la imatge associada, va ser un del grans temes no religiosos durant l’Edat Mitjana i el Renaixement.
Després van entrar els ballarins, vestits d’època, per ballar el Petit Vriens de Guglielmo Ebreo da Pesaro, conegut després, quan es va convertir al catolicisme, com Giovanni Ambrosio. Compositor de danses i teòric de la dansa, va ser requerit per les corts més florents de la Itàlia del XV. És molt conegut per De pratica seu arte tripudii vulgare opusculum, un tractat que recull teoria i pràctica de les danses cortesanes de l’època. En el concert va ser executada per sis ballarins en l’espai circular deixat entre els músics i el públic, com en la resta de les peces ballades.
A continuació, el conjunt de violones van tocar One Scottish Dance de l’anglès William Brade (1560-1630) compositor que ens ha deixat molta música en forma de dansa. Va ser enllaçada amb la rítmica i coneguda Pastyme with good Company (que podríem traduir com “passant el temps en bona companyia”) la més famosa de les obres compostes per Enric VIII. Raquel va cantar l’obra, de temàtica relativa al carpe diem, on ens convida a gaudir dels passatemps de la vida propis de la cort, justificant-los moralment perquè anteposa els plaers (la caça, l’esport, el cant i el ball en bona companyia ) a l’ociositat, origen de tots els vicis.
Las següent peces van ser executades només per les flautes. Primer, amb els ballarins van interpretar el Rostiboli Gioioso, una altra dansa de Giovanni Ambrosio que apareix en diversos tractats del segle XV, combina una primera part de bassadanza i amb una altra més animada amb saltarel.lo i ritme de piva.
Ja sense ball les flautes van tocar una Paduana i una Gallarda del mateix autor de la Scottish Dance, William Brade. La Paduana (o Pavana) lenta i solemne de ritme binari podia anar aparellada d’una dansa més ràpida ternària com la Gallarda.
Després el conjunt al complet, incloent-hi el grup de flautes de Corbera, van interpretar Gathering Peascods, una animada dansa recollida per John Playford a The English Dancing Master, recull de 105 danses populars angleses, amb instruccions per ballar, publicada el 1651. Va tenir diverses edicions fins 1728 i on es van anar incorporant més peces amb els anys fins a completar més de mil en l’última edició.
De nou les violes soles van acompanyar a Raquel en la deliciosa Pues que jamás olvidaros de Juan del Enzina, peça que a mi personalment em sembla molt emocionant. Mai no deixa de sorprendre la sensibilitat tan moerna de aquesta obra que va ser composta a la fi del segle XVI i que forma part del meravellós Cancionero de Palacio.
Després d’aquest moment melancòlic es van incorporar de nou les flautes per acompanyar la dansa Bransle des chevaux recollida per Thoinot Arbeau (1520-1595). La bransle va ser una forma de dansa popular originària de França durant el segle XVI. En aquesta ocasió Carme Bellido va demanar al públic que acompanyés amb uns passos (sense aixecar-se) en la tercera part l’obra, com imitant el trot d’un cavall.
Després les flautes de Joan Izquierdo van tocar una peça moderna literalment, ja que és de 1983, del grup Police i que duu per títol Every breath you take. El director va justificar la inclusió d’aquesta obra per ser música anglesa, com moltes altres del concert, i, sobretot, perquè explica molt bé la relació entre un professor de flauta i els seus alumnes en tant que la lletra original diu “Cada vegada que respires t’estaré observant”. A mi em sembla una bona idea, que pot mostrar al públic que les etiquetes “antic”, “modern” o “clàssic” són només això: etiquetes. Amb el so de les flautes, podríem estar sentint una obra antiga. Sovint he observat aquest fenomen a l’inrevés. Per exemple sempre m’ha semblat —i ara crec que algú pot pensar que estic delirant— que la sonata 32 per a piano de Beethoven conté un fragment que anticipa el jazz. Podeu comprovar-ho en aquest enregistrament a partir del minut 13:00 i sobre tot del 14:50 (la qualitat del vídeo no és excel·lent però l’àudio és bo i la interpretació de Richter val la pena).
Polèmiques a part, l’obra següent va ser d’alguna forma el revers de la moneda. Efectivament, com va apuntar Joan Izquierdo el Lachrimae Antiquae, una de les obres més conegudes de l’anglès John Dowland publicada el 1604 és, a jutjar pel nombre de vegades que va ser reinterpretada i versionada, un autèntic hit del XVII. És una obra melancòlica amb un teixit harmònic i rítmic complex que sorprèn cada vegada que s’escolta i que Raquel de nou va cantar la lletra que comença “Flow my tears…” (Fluïu llàgrimes meves).
Per acabar i sortir de l’atmosfera trista —encara que bellíssima—, d’aquesta increïble peça, tot el conjunt va acompanyar els ballarins a Quand je bois du vin claret, més coneguda com Tourdion, dansa que característicament es balla “de banda” o “de tort”, d’aquí el nom. Aquesta melodia que va ser popularitzada per Pierre Attaignant. La va cantar Raquel i també en algun moment les mateixes flautes. El seu autor ens n’explica els efectes que produeix beure el claret: “Quan jo bec el vi claret tot gira i gira…”. Sens dubte, va ser un viu i espurnejant final del programa.
L’última sorpresa va ser a càrrec de Carme Bellido que va convidar al públic que volgués aprendre a ballar la Bransle des Chevaux a sortir la zona de ball. I hi va haver diversos voluntaris que en cinc minuts van aprendre els passos fonamentals, el que va permetre que a continuació ballessin la peça acompanyats de nou per tot el conjunt. Un divertit final per a un concert que romandrà en la nostra memòria.
Més fotos a Flickr
No hi ha comentaris