Què és una viola da gamba?

El proper dia 12 de febrer hem programat el Concert Ballada del Renaixement a la Parròquia de Sant Antoni de Corbera, on s’interpretaran (i ballaran) obres dels segles XVI i XVI. El conjunt musical estarà format per tres tipus d’instruments: percussió, flautes i violes de gamba. Probablement la viola da gamba és actualment desconegut per a molts, però entre els segles XV i XVII va ser un dels instruments més coneguts, juntament amb altres com la flauta o el llaüt.

Una viola de gamba o viola d’arc és un instrument de corda fregada (és a dir que no es prem amb els dits sinó que les cordes es freguen amb un arc). Es toca subjectant-lo entre les cames (d’aquí el nom da gamba, en italià “de cama”) a l’estil dels moderns violoncels, encara que a diferència d’aquests no donen suport a terra. En realitat el violoncel i la viola da gamba son dos instruments completament diferents. El violoncel procedeix de las violes “da braccio” (de braç)de las quals deriven els actuals instruments de corda: el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix. Las violes da gamba també formen una família: viola soprano, tenor, baixa i violone. Per abreujar, utilitzaré el nom de viola o viola da gamba indistintament en aquest article (no s’ha de confondre viola en aquest context amb la viola de la família dels instruments de corda actuals).

Durant l’edat mitjana, al renaixement i al barroc, es van construir molts tipus de viola amb diferent nombre de cordes i afinacions. En aquella època no existia l’estandardització, que més tard es va imposar als instruments de l’orquestra. Tampoc hi havia unanimitat en els noms dels instruments. Per exemple la paraula violone que s’ha utilitzat generalment per referir-se a l’element més baix de la família de les violes va ser emprat per Diego d’Ortiz per referir-se en general a totes les violes (el títol del seu famós Tratado de las Glosas és Trattado de glosas sobre clausulas y otros generos de puntos en la musica de violones nuevamente puestos en luz).

Tanmateix podem trobar una sèrie d’elements comuns entre les violes de gamba i una altra sèrie d’elements diferenciadors d’altres instruments:

• Es toca subjectant recolzant sobre o entre les cames (segons la grandària) a diferència del violoncel que es recolza a terra. L’única excepció és el violone que per la seva grandària i pes si es dóna suport.
• Tenen un nombre variable de cordes: entre cinc i set a diferència dels instruments de corda moderns que tots tenen quatre. El més freqüent és que en tinguin sis, però a la viola baixa se li va afegir una setena corda durant el barroc.
• Tenen set trasts (com la guitarra) a diferència dels instruments de corda moderns que no tenen. Els trasts estan nuats de manera que són mòbils.
• Tant les cordes com els trasts són de budell, encara que les cordes més greus solen estar entorxades a diferència de les cordes modernes que o bé són totes entorxades o metàl·liques. La sonoritat de les cordes de budell és menys brillant però molt rica i amb una tonalitat més malenconiosa.
• La caixa sol ser plana per darrere i bombada per davant a diferència dels instruments de corda moderns que són bombats per les dues cares. La forma també és diferent, amb les espatlles més caiguts i les escotadures mès pronunciades.
• Les obertures frontals a la caixa tenen forma de “C”, a diferència dels instruments de corda moderns que els tenen en “F”.
• Solen estar adornades i va ser molt característic rematar el claviller amb la talla d’un cap, molt freqüentment de dona tot i que també es van utilitzar caps d’home, animals o la típica voluta més semblant a la dels instruments moderns.
• L’arc es toca amb el palmell de la mà mirant cap amunt i amb els dits en contacte amb les cerres, a diferència dels instruments de corda moderns que es toquen amb el palmell cap avall i sense aquest contacte.

Es van realitzar múltiples afinacions depenent de l’època, països i luthiers encara que les més característiques van ser l’afinació en sol (sol, do, fa, la, re, sol) i en re (re, la, mi, do, sol, re ). En general s’afinen per quartes amb una tercera al mig a diferència dels instruments moderns que s’afinen per quintes

Hi va haver diferents models amb diferents mides i afinacions. De més agut a més greu i per tant de menor a major grandària podem trobar: soprano, alt, tenor, baixa i el violone. Per sobre de la viola soprano està la pardessus una petita viola que es toca (com la soprano) sobre la falda en posició vertical i no pròpiament entre les cames com la tenor o la viola baixa. Trobem també diferents models intermedis o variacions, per exemple la “lyra viol” i la “division viol” anglesas del segle XVII, de sis cordes semblant a una viola baixa però una mica més petita i amb un pont més baix i menys corbat per afavorir l’execució d’acords.

La viola de gamba es va utilitzar molt en agrupacions de diversos instruments de diferents mides i afinacions que es van anomenar consorts. En un consort per a quatre violes poden tocar per exemple dos violes soprano, una tenor i una baixa. Si al conjunt se li afegien instruments que no eren de la família de les violes, per exemple flautes, se li va denominar broken consort.

Les violes es van concebre principalment com a acompanyament de veu o altres instruments o per formar consorts. La viola baixa, que va ser la que més va perdurar en el temps es va utilitzar també com a instrument solista, sobretot en l’Anglaterra del XVII on es van compondre obres de caràcter polifònic de gran virtuosisme, en competència directa amb el llaüt, instrument “rival” de la viola de menys sonoritat però amb capacitat per crear diferents veus simultànies. La viola de gamba va anar perdent rellevància durant el barroc pel protagonisme del violoncel i altres instruments de corda, més brillants i potents i més aptes per a escenaris més grans. Només a principi del classicisme de la mà de Carl Frederich Abel la viola de gamba va tenir un breu ressorgir que es va eclipsar ràpidament. Després va desaparèixer del repertori fins que al segle XX va ser recuperada dins del corrent historicista de la mà de violagambistas i musicòlegs com Jordi Savall. Actualment existeixen molts consorts de viola i la discografia està plena d’enregistraments per viola sola o acompanyada, consort, veu i violes, etc.

En el proper concert tindrem violes de diversos tipus: soprano, tenor, baixa y violone. Serà una bona ocasió per escoltar-les i aprendre més sobre elles.