L’ 11 de març l’Església de Santa Maria ens va permetre comprovar la ressonància d’un quartet de corda. El Quartet Ressonància va interpretar una sèrie d’obres, i el resultat va ser magnífic. Ja vam dir que el quartet de corda era la forma més pura de la música de cambra. Consta de quatre veus, cosa que permet que el repertori s’estengui fins a l’infinit. I la millor mostra va ser que cap de les peces interpretades es va compondre per ser interpretada per un quartet de corda, si no per conjunts instrumentals més o menys grans. L’aposta era arriscada. No vaig tenir cap dubte que podríem escoltar el segon moviment de L’Hivern de Les Quatre Estacions de Vivaldi en aquest format; al cap i a la fi és un moviment introspectiu, íntim i molt cambrístic. Però, ¿què podia passar amb les obres orquestrals de Händel, Bach o Purcell? Doncs va passar que el saber fer del quartet va suplir tot el que no hi era i no crec que en cap moment trobéssim a faltar una formació orquestral gran en el marc recollit (i ressonant) del lloc.
El quartet està format per Edurne Vila i Laia Ferrer, violins, Joan Ignasi Ferrer, viola i Esther Vila, violoncel. Per indisposició la viola va ser substituïda per Montserrat Vallvé.
El repertori va consistir exclusivament en obres del repertori barroc, excepte l’última. Van començar pel Concerto Grosso Op. 6 número 8 “Fatto per la notte di Natale” d’Arcangelo Corelli. Executar aquesta obra en un quartet de corda ja és un declaració d’intencions, fins i tot en el títol, ja que el Concerto Grosso és una forma de concert en el qual un grup d’instruments, el concertino, s’oposa a un grup més gran d’instruments, generalment de corda, el ripieno. Per definició es necessiten més de quatre instruments, ja que només el concertino està format per tres. Però en mans del quartet va sonar perfecte, i el preciosíssim i infreqüent (quant a forma) però conegudíssim pastorale final ens va fer adonar-nos a tots que el concert anava a ser excel·lent.
Van continuar amb Händel (compositor alemany nacionalitzat anglès i enterrat al costat de grans celebritats britàniques a l’Abadia de Westminster), interpretant dues peces dels dos gèneres més conreats per aquest compositor: l’òpera i l’oratori. Una marxa de l’òpera Flavius i l’arxiconegut Al·leluia del Messies van tornar a encantar els assistents.
Després va ser el torn de Bach, el mestre de mestres. Mentre parlaven d’ell i de la seva música, vaig recordar haver llegit una entrevista en què li preguntaven a un músic (no recordo qui) qui creia que era el millor compositor que havia existit mai i va contestar: “si em preguntés qui és el segon millor, llavors hauria de pensar-ho i em costaria donar una resposta, però si em pregunta el número u no tinc cap dubte: Bach”. El quartet va interpretar una coral de la Cantata BWV 147, l’ària de la Suite en Re, ambdues peces molt conegudes també; el Llarg del concert per dos violins i dues Bourrés de la Suite Orquestral número 2. Escoltant el meravellós diàleg dels dos violins del concert o la perfecta construcció de l’ària vaig pensar quina raó que tenia el músic entrevistat. Ens pot encantar Händel, Mozart és un geni, Beethoven únic i irrepetible, però tots ells ens remeten a Bach.
Van rematar el repertori barroc amb quatre peces de diferents compositors. El segon moviment “Llarg” del Concert núm. 4 en fa menor, RV 297, o més comunament L’Hivern de Les Quatre Estacions d’Antonio Vivaldi va sonar de meravella amb el constant pizzicato del segon violí imitant el so de les gotes d’aigua, raó per la qual aquest moviment popularment es coneix com “La pluja”. Va encaixar perfectament en la sonoritat del grup i de l’entorn. El va seguir el Rondó de la Suite número 2 d’Abdelazer, música composta pel també anglès (i també enterrat a l’Abadia de Wenstminster) Henry Purcell, obra potent melòdicament i rítmicament, que ens va encantar escoltar en aquesta versió per a quartet. No és estrany, és una peça tan magnífica que va ser utilitzada dos segles després per un altre anglès, Benjamin Britten, per compondre la seva Guia d’Orquestra per a Joves, on el tema de Purcell es repeteix una i altra vegada en diferents instruments i grups instrumentals en forma de variació per ajudar a distingir els elements de l’orquestra. Podeu escoltar-ne una versió aquí, on el tema de Purcell apareix en el tutti orquestral al principi, al final i enmig de les diferents intervencions en forma de variació executades pel metall, el vent, la percussió, etc., constituint una obra de didàctica musical molt recomanable (com Pere i el llop de Prokoviev). Després un altre vell conegut, el Canon de Johann Pachelbel, un hit del Barroc. I per acabar el bloc, una obertura del prolífic Georg PhilippTelemann (el seu catàleg és el més extens que es coneix: comprèn més de 3.000 obres, encara que moltes s’han perdut, quedant lluny del nombre del ja de per si sorprenent catàleg de Bach, del voltant de 1.100 obres supervivents).
Per concloure el concert van interpretar l’única obra que ja es va compondre en ple classicisme, precisament per marcar la diferència amb el període en el qual el quartet de corda va brillar amb llum pròpia, l’Allegro de la Petita Serenata Nocturna de Wolfgang Amadeus Mozart, impecable.
Davant els aplaudiments i l’insistència general ens van regalar de propina la Pizzicato Polka, de Johann Strauss (fill), peça tocada integrament en pizzicato pels quatre instruments. Un efectiu final de concert que va entusiasmar a tots.
Durant la tradicional copa de cava acompanyada d’un tros de coca vam poder comprovar fins a quin punt havíem aconseguit una cosa important: atreure en ple hivern, a l’església que corona Corbera Alta, a més de cent persones que van gaudir amb la música d’un senzill i ressonant quartet de corda.
No hi ha comentaris