Clàssics i romàntics

Clàssics i romàntics

En l’incomparable marc del Monestir de Sant Ponç, Clàudia Valetta va interpretar al piano un fantàstic repertori escollit amb intel·ligència d’entre els estils favorits de la pianista: clàssic i romàntic.

En primer lloc va tocar les conegudes variacions de Mozart sobre Ah! vous dirai-je, Maman. El tema, que és una cançó popular que rep noms diversos a diferents països, és ben conegut. Es tracta d’una obra lleugera i fresca, on el geni de la música demostra com pot fer qualsevol cosa a partir de qualsevol material. Les dotze variacions elaboren el senzill tema des de tots els punts de vista possibles, fent-lo perfectament recognoscible fins al final, tot i els canvis harmònics i rítmics.

A continuació ens va oferir una de les sonates per a piano de Beethoven, la número 10, anomenada «Dels adéus». En aquesta, el compositor ens confia el seus sentiments mes íntims per la separació i pel posterior retrobament amb el seu amic l’arxiduc Rodolf d’Àustria. És una sonata increïble, encara sense saber-ne el «programa» podem entendre l’enrenou de la partida en el primer moviment, la dolorosa absència en l’adagio, així com l’alegria incontenible del tercer moviment, que entra de sobte i ens explica el canvi de l’estat d’ànim per la tornada de l’absent. Una sonata que a mi sempre m’ha encantat per l’eloqüència de la seva música i per l’empatia que produeix en l’oient.

Va continuar amb els preciosíssims Valsos Poètics, d’Enric Granados, oportunament inclosos amb motiu de la celebració enguany del centenari de la seva mort −esdevinguda tràgicament−, com ja vaig comentar en una altra ocasió i Clàudia Valetta va explicar al públic. Granados és un compositor extraordinari i aquesta introducció seguida de vuit valsos és una obra meravellosa i encantadora a la qual és difícil resistir-se.

Va tancar la primera part amb la primera balada de Chopin; des del meu punt de vista, un dels moments més emocionants del concert. Va explicar com s’havia fet −encara més− famosa per ser la música que se sent en una de les millors escenes d’una gran pel·lícula: El pianista, de Roman Polansky. Clàudia Valetta va rememorar l’escena i, almenys a mi, em va produir l’efecte de posar-me en la tessitura emocional perfecta per escoltar l’obra que alterna els passatges més delicats amb unes modulacions esquinçadores, i que Valetta va interpretar amb emoció i profunditat. Després em va dir que era la primera vegada que interpretava aquesta dificilíssima peça en un concert.

A la segona part, l’artista es va centrar en les transcripcions. De primer quatre peces del ballet Trencanous, de Txaikovski, transcrit per Mikhaïl Pletnev, incloent-hi la molt coneguda i delicada Dansa de la Fada de Sucre i per acabar amb el Grand pas de deux, que en l’adaptació per a piano em va sonar com el gran Rachmaninov. Va seguir amb la Dansa Macabra, de Camille Saint-Saëns, el famós poema simfònic que Franz Liszt va transcriure per a piano. Valetta ens va explicar el «programa» d’aquesta peça, il·lustrant la seva explicació amb algunes notes dels diferents motius al piano: la Mort a la mitjanit toca el seu violí i els morts surten de las seves tombes per ballar frenèticament tota la nit fins que se sent el cant del gall que anuncia l’albada i els fa tornar precipitadament a las seves tombes. Escoltant aquesta obra vaig pensar que no podia determinar què era més impressionant, si la música del compositor francès o la virtuosa transcripció de Liszt.

Davant dels càlids aplaudiments del públic ens va regalar un bis, novament una transcripció de Liszt, aquesta vegada d’un «lied» de Robert Schumann, Widmung («Dedicatòria»), una peça que amaga una romàntica història, tal com ens va explicar Clàudia Valetta després del concert i que, si ho voleu, podreu llegir aquí. Un tancament preciós per a un concert magnífic.

Aquí podeu accedir a les fotos del concert.

1Comentari

  • Antonio Perea

    24 d'octubre de 2016 at 10:31 Respon

    Gracias por vuestro enlace, es un honor. Me hubiera gustado asistir a ese recital de Claudia Valetta que tan buen gusto demuestra. La historia de Widmung es extraordinaria, espero que mi post alcance a exponerla en toda su dimensión. (Disculpad que no comente en catalán, lo entiendo bien pero no lo hablo).
    Antonio Perea (sostiene perea /wordpress).

Publica un comentari